domingo, 9 de mayo de 2010

I don't know.

Fora. No vull que entri ningú més. Vull tancar el meu cor amb pany i candau i tirar la clau al Tíber on per sobre d'ell hi ha el putrefacte pont dels enamorats. Així, al fons, contra més abaix milor, que ningú mai més pugui agafar-la i obrir-me'l una altra vegada.
Però tu, una altre vegada tu. Tornes a arribar amb la teva particular elegància i senzillesa i et tires al riu per rescatar-la. Nedant a contracorrent vers a tots els adversaris que se't van posant al davant: contra la gent que t'envolta, contra un amor casi oblidat però no encara del tot i sobretot, contra tu mateix. Pren molt d'oxigen per vèncer i submergeix-te sota les gèlides aigües del riu i capbussa't baix la sorra on trobaràs la clau.
De sobte, mentres tu intentes cautivar-me altra vegada recordo tots aquells dolorosos moments que em vas fer pasar. Tot el buit que em vas deixar quan te'n vas anar. I si tornes a fugir una altra vegada? I si totes aquestes paraules que em dius només es queden en imperfectes promeses de somnis irreals?
Els dubtes tornen a la meva ment. No volen anar-se'n.
Serà el destí que no vol que siguem feliços junts o per contra que el destí sapiga que no podem ser feliços junts? Malauradament, no ho sé.

No hay comentarios:

Publicar un comentario